Malson atmosfèric - Relats pt. 2

Un altre que m’abandona, ara ja és rutina,
Pensant en retirar-me i oblidar d’aquesta vida.
Des de la retina, no sembla tant difícil,
Però amb la litrona, tot sembla impossible.
I ara recordava, tots aquells projectes,
Des de P3K a les Rimes Clandestines,
Aquell Piter Pan ho va petar entre els col·legues,
I vaig prendre “Corciència” a ser el primer en la carrera.
I ara que me’n adono, tot es igual que sempre,
Que si estic malament vaig a plorar als meus pares,
Admiro a molta gent, però no vull seguir les seves passes,
Ja que tots ells han acabat per suïcidar-se.
I ara que no tinc pressa, tot va massa ràpid,
No m’oblidaré mai del col·lega fatal per l’speed,
Ni dels que s’han mort, o els han matat,
Rest in Peace al germà de la Nayara.


[Estribillo] (x2)
I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes,
Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant,
Però tot el bé, que sempre es oblida’t,
Em demostra quantes vides he salvat.


Un altre que em vol conèixer, que li agraden els meus temes,
Però no es sap cap lletra i tampoc les ha plorat,
Que si és un gat persa, però no vesteix de Prada,
I aquell tanga li queda de miracle!
I ara recordava, les primeres enveges,
Traca va ser el Kamikaze català,
Em donaven l’esquena els que jo havia fet pujar,
Però mira’ls ara, l’únic que ha quedat.
I ara que me’n adono, com passen els anys,
Els primers free’s amb la Marina allà tancats,
Escoltant rap cru, reggae, drum’n’bass,
Ara no em treus del rock i del trap.
I ara que no tinc pressa, recordo la festa,
Estant a primera fila a tots els grups catalans,
On s’ha quedat aquell somriure, aquella felicitat,
Va marxar al veure que era efímer, que no era real.


[Estribillo] (x2)
I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes,
Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant,
Però tot el bé, que sempre es oblida’t,
Em demostra quantes vides he salvat.


Ja no hi ha persones, només quedo jo,
Demano perdó a tothom qui vaig fer patir una agressió,
Em perdono a mi mateix per odiar-me en el mirall,
Quan la meva imatge està molt més avall.
I ara recordava, veure plorar me mare,
A l’entrada de casa i jo sense reaccionar,
Com canvien les coses i lo poc que es diferencien,
Jo segueixo sent el culpable de tot el que ha passat,
I ara que me’n adono, torturar-me no és la solució,
Es arreglar les coses i fer volar el dolor com un cicló!
Sóc un egocèntric o sóc massa responsable?
Tot el que passa em trauma com per art de màgia.
I ara que no tinc pressa, penso amb tu,
L’amor de la meva vida, o el meu vudú,
Sé que no és segur i probablement impossible,
Però t’estimo tant fort com una canya de bambú,
Vida!

[Estribillo] (x2)
I ara no tinc respostes, ni vull més preguntes,
Penso en tot el mal que he provocat al meu voltant,
Però tot el bé, que sempre es oblida’t,
Em demostra quantes vides he salvat.